noviembre 23, 2020
Les regles d’esquivar vocables

Les Regles d’esquivar vocables, atre invent de l’expansionisme catala

Les regles d’esquivar vocablesPer fi he pogut llegir l’ultim llibre de Ricart Garcia Moya y puc dir que es simplement asombros com desmonta, en solits arguments, atre dels mits de l’expansionisme cultural catala, les Regles d’esquivar vocables. Com es un llibre dens, en multitut d’informacio, y com no tot el mon te temps o ganes d’invertirlo en armarse culturalment contra els atacs que patim els valencians desde fa decades, crec que pot ser interessant comentar, a modo de resum, lo que l’autor mos regala en les casi 120 pagines del llibre.

Pero, ¿que son les Regles d’esquivar vocables?

Se tracta d’un conjunt de normes, escrites supostament en la segona mitat del sigle XV, que aborden criteris lexics, normes sobre grafies, pronunciacio, fonetica, morfologia y sintaxis. L’estructura d’estes normes consistix en posar la paraula considerada incorrecta seguida de la paraula correcta. El manuscrit oferix com autors al valencià Bernat Fenollar y al català Jeroni Pau. N’hi ha que aclarir que se tracta solament de 6 folis al final d’un codex escrit per Pere Miquel Carbonell conegut com ‘Adversaria, MS. 69’ o, simplement, codex Carbonell de l’Archiu Capitular de la Seu de GERONA. Segons la Gran Enciclopedia Catalana:

“Consta de dos partes, una primera parte de 173 normas ordenada a partir de materiales sobre léxico valenciano, y una segunda de 150 normas. Parece que todo el conjunto era ya redactado entre el 1492 y el 1497. Inicialmente se atribuyó la primera parte a Bernat Fenollar, ordenada por el barcelonés Pere Miquel Carbonell, que añadió notas propias, mientras que la segunda parte era considerada obra de Jerónimo Paz. Posteriormente, autores como Antoni Maria Badia i Margarit (1999) y Giuseppe Tavani (2000) concluyeron que el autor fue Pere Miquel Carbonell y descartaron Bernat Fenollar y Jeroni Pau, interpretación que se ha ido imponiendo a pesar de algunas reservas”

¿Per que son tan importants les Regles d’esquivar vocables?

Imagineu un document del sigle XV que supon un ma a ma d’un valencia (Fenollar) y d’un catala (Jeroni Pau) en defensa de la unitat de la llengua catalana. Puix aixo son, per als ‘estudiosos catalans’, les Regles d’esquivar vocables. Garcia Moya, al començ del seu llibre escriu lo següent:

“En enero de 2004, en debate realizado en la Universidad de Barcelona, un grupo de expertos en las ‘Regles’ (Badía i Margarit, Antoni Ferrando, Germà Colón, Mariàngela Villalonga, Eulalia Duràn…) trató infructuosamente de identificar al enigmático autor de la que calificaron “como primera Gramàtica catalana, la más antigua reflexión lexicográfica y gramatical sobre el catalán”.

Pera apreciar lo fonamental que son pera les teories catalanistes estes normes, basta llegir lo que d’elles diu la wikipedia catalana:

“En un moment en què les estructures que asseguraven la unitat política de la llengua catalana s’estaven esberlant, aquestes Regles, que alguns pensen que eren orientacions per als impressors de l’època, són el testimoni excepcional d’una sensibilitat favorable a una modernització de la llengua medieval mantenint però la perspectiva unitària”.

O analisar el titul d’un dels estudis mes elogiats hasta hui:

«REGLES DE ESQUIVAR VOCABLES O MOTS GROSSERS O PAGESÍVOLS»

Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana

por ANTONIO M a BADIA MARGARIT

Atre eixemple de la vital importancia d’estes normes pera la supremacia de la llengua catalana lo podem vore en el Blog de la Biblioteca de Catalunya, a on llegim lo següent:

“Amb l’aparició de la impremta, les primeres gramàtiques que es publiquen als Països Catalans (Nebrija, Perotti…) són bàsicament en llatí i contenen, només, alguns exemples en català. D’aquesta època només es coneixen les Regles d’esquivar vocables o mots grollers o pagesívols, de Bernat Fenollar i Jeroni Pau (ca. 1487, no s’arribà a publicar), un llistat de mots elaborat amb  la intenció de corregir-ne el lèxic i la pronunciació. Aquest és l’únic intent conegut de fer de la llengua catalana objecte d’estudi fins entrat el segle XVII.”

Y no obstant, les Regles d’esquivar vocables… ¿son falses?

Els pobrest llingüistes catalans, es queden sinse la seua gramatica. Resulta que son mes falses que el monyo de Pepe Bono. Puix si, Ricart Garcia Moya en este llibre deixa mes que demostrat que Les Regles d’esquivar vocables son falses. Podriem pensar que estaven molt amagaes y que ningu tingue en les seues mans el codex a on estaven escrites. Pero no, seguim llegint el llibre de Garcia Moya y veem que este codex ha segut analisat escrupulosament per les següents personalitats:

  • Francesc Carbonell. Fill de Pere Miquel carbonell y personage important de la Barcelona del 1500, havia compartit posicio y  carrec d’archiver del rei en la ciutat comtal. Fins y tot sembla haver colaborat escrivint una chicoteta part del codex Adversaria.
  • Jeroni Puchades: Gramatic y croniste que redactà la ‘Coronica Universal del Principat de Catalunya’ (Barcelona, 1609). El seu testimoni es valios, al ser familiar llunta de Carbonell y haver deixat anotacions seues en el propi codex Adversaria. Mai feu mencio a les Regles d’esquivar vocables a pesar de coneixer en profunditat el codex a on supostament estaven escrites per aquell entonces.
  • Jaime Villanueva: Dominic valencià que en 1807 analisà fondament el codex Carbonell. Villanueva estudià el contingut del codex, publicant les seues impressions descrivint el contingut d’odes, himnes, correspondencia en Pau, pero no dedicà ni una paraula a les singulars ‘Regles’.
  • Narcís Xifreu: Canonge defensor del catala y soci corresponent de la Real Academia de Historia, estudià el codex Carbonell cap a 1830 pero tampoc menciona les Regles. 
  • Familia Bofarull: Familia d’archivers de marcat caracter nacionaliste que, d’haver existit les ‘Regles’ en el codex que ells coneixien y del que copiaren part del seu contingut, les hagueren divulgat com a tesor idiomatic del catala. Per a fermos una idea de com pensava esta familia, García Moya mostra varis eixemples. Antoni Bofarull escrivia lo següent:

«Mallorca y Valencia han de renunciar a sus antiguas glorias, pues ambas provincias van siendo comprendidas bajo el común nombre de catalanes… Digna de honor y de memoria eterna es esta cruzada  universal, de cuyos triunfos la nacionalidad literaria catalana ha de reportar pingües beneficios” (Bofarull, A.: La lengua catalana, 1868, pp.351, 352)

De fet, son els inventors del titul de «Confederacio catalano-aragonesa».

Demostra Garcia Moya que els Bofarull (Antoni, Prosper, Manuel, Andreu, Francesc…), controladors de la vida intelectual de Barcelona a lo llarc del sigle XIX y primers decenis del XX, sentien especial atraccio cap als manuscrits de  Carbonell, y de totes les obres de Carbonell, als Bofarull els atreya “en especial” el codex Adversaria de la seu de Gerona.

  • Jordi Rubió i Balaguer: director de la Biblioteca de Catalunya desde la seua creacio, en 1914, fins  l’any 1939, eminent filolec y historiador de la llengua  catalana, membre de l’IEC, etc. En 1926 analisa  exhaustivament  el codex Carbonell, incloent les pagines anteriors y posteriors a aquelles en les que se trobaren anys despres les “Regles”, pero les ignora per complet. Clar, en 1926 encara no existien.

Per tant, ¿qui escrigue les Regles d’esquivar vocables?

Es en 1932 quan les “Regles” milacrosament se fan visibles y, casualment, es un paleograf nacionaliste fundador de l’Institut d’Estudis Catalans, Jaume Massó i Torrents, el que les descobrix. El seu curriculum es ample: fundador de la revista  L´Avenç,  impulsant la publicacio de mes de 500 tituls en finalitat nacionalista y defensora del catala. Pertanyent a l’Unió Catalaniste, fon membre de la comissio que organisà el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana en 1906. Publicà estudis sobre Crónicas catalanas (1906) y Bibliografía dels antics poetes catalans (1914) Repertori de l’antiga  literatura catalana, etc. Massó era Inspector de la Bib. de Catalunya, y com tal recorreu y inspeccionà els archius y biblioteques catalanes y, com autoritat en manuscrits migevals, era qui decidia com restaurar eixemplars imitant hasda els minims detalls dels codexs originals. Ademes de ser el descobridor d’un document que fins eixe moment ningu havia pogut vore, Garcia Moya aporta atres raonaments que poden fer pensar que Massó fon el creador de Les Regles d’esquivar vocables:

  • El lexicograf Massó  era el centro d’un circul de gent erudita de nivell elevat y restauradors audaços, com Eduard Tota.
  • Era especialiste en valencià y catala migeval y si algun manuscrit interessant quedava alluntat de Barcelona, se desplaçava ell  o encomanava el seu analisis als companyers  de l’IEC.
  • Era qui decidia com restaurar eixemplars imitant hasda els minims detalls dels codexs originals.
  • Avit investigador de manuscrits migevals, Massó  coneixia la costum de deixar en blanc alguns folis dels codexs.
  • L’imitacio de la lletra de Carbonell era cosa de chiquets per als caligrafs  del 1900, virtuosos capaços d’escriure en qualsevol tipo de lletra, fora carolina, gótica primitiva o itálica.
  • Massó tenia  mijos  y coneiximents pera fer una empresa d’estes caracteristiques:  editor de publicacions lliteraries, erudit,  paleograf, nacionaliste exaltat, amic y mecenes de filolecs, pintors, caligrafs y dibuixants que treballaven en les seues edicions y que eren capaços d’imitar un dibuix de Durero o la  caligrafia irlandesa del llibre de Kells.
  • Per ultim, Massó era u dels maxims exponents de les teories racials de principi de sigle XX que, seguint l’estela dels prefascismes europeus, buscaven una supremacia de la “raça catalana” respecte a l’espanyola. En el llibre de Garcia Moya se poden llegir prous eixemples publicats en L’Avenç:

«Catalunya es la part de Europa que menos invasions i barrejes ha sofert: per aixó opino qu’aixís com la gent ha conservat el tipo especial de la raça, ha guardat igualment el de la llengua…» (L’Avenç, 31 maig 1893, p.9)

«Però a Catalunya li plau veure el seu passat en ruïnes per ser passat, i es prepara per a un esdevenidor del tot nou, més grand i més elevat que mai en cap sigle dels que foren: i es regenerarà am les bones influencies fins a espolsarUse del tot el jou castellà, que envileix i petrifiU ca, qu’inutilisa per tot progrés» (Jaume Massó: L’Avenç, 31 de jul. 1893)

«no és un patriotisme exagerat, sinó una fundada convicció, la qu’em fa creure que era la nostra llengua la que parlaven el pobles de la costa occidental del Mediterrà que, am la berretina (sic) catalana al cap, invadien el poderós Egipte quinze sigles abans de la nostra era» (L’Avenç, 31 maig 1893,  p.154)

El seu fanatisme justificaria qualsevol manipulacio.

Els errors de Massó al redactar “Les regles d’esquivar vocables”

Ademes de tot lo expost, que ya de per sí seria suficient pera tindre clar que estes normes son falses, Garcia Moya aporta una serie d’incongruencies com per eixemple que moltes de les regles no son seguides en els escrits del propi Carbonell o morfologies inexistents en l’epoca en la que supostament se redactaren. Parlar de totes estes incongruencies faria este resum massa llarc, per aixo aconselle llegir el llibre detingudament y aixina coneixer la cantitat de senyes que en ell se poden trobar.

El llibre se pot descarregar en format PDF en la propia web de Ricart García Moya o comprar en format paper en la web de l’editorial.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *