marzo 2, 2021

L’UNITAT DE LA LLENGUA: FALSETAT I MIT

per Alfons Vila Moreno

(Historiador, Academic de la Real Academia de Cultura Valenciana)

I

unitatUN REGNE INVERTEBRAT

La conquista de les terres valencianes per Jaume I donà lloc “de iure” a la creacio d’un nou regne cristia esguellat bruscament del poder musulma. La seua consolidacio fon un proces lent: els llimits no es conseguiren fins 1305, en l’incorporacio del sur de la provincia d’Alacant (i encara foren retocats en els sigles XVIII i XIX). La permanencia del numericament important contingent morisc s’allarga fins 1609 i en tot moment es constata una intensa amalgama de pobladors capaç d’influir en la llengua parlada d’amples comarques.

El Regne de Valencia es per tant una creacio politica de Jaume I; pero, aço no significa que siga una nacio creada “ex novo” pel Conquistador, ni tampoc una prolongacio unilateral d’Arago i de Catalunya. La presencia de gents catalanes en els moments de la conquista podria explicar una influencia del seu idioma sobre el romanç original mantingut per la poblacio mossarap, en les poques zones que tingueren clara supremacia repobladora, pero no en tot el nou domini de Jaume I. Per una atra part, la permanencia dels mudeixars i la consegüent repoblacio despres de la seua eixida en 1609, donà lloc a uns atres canvis idiomatics en els anys següents. En cap de cas es pot assegurar que la parla actual siga la mateixa que tingueren despres de la conquista. Es ya a lo llarc de la segona mitat del sigle XIV quan l’estreta amalgama de pobles dona lloc a una generacio autoctona que comença a sentir-se valenciana i a denominar a la seua “parla” propia valencià dins d’un proces de diferenciacio territorial semblant a l’experimentat pels atres romanç neo-llatins.

II

EL SIGLE D’OR I LA DECADENCIA

El floriment lliterari del sigle XV supon la plena madurea del poble valencià, la llengua del qual no troba en aquell moment cap de parango entre aquelles que florixen en els territoris mediterraneus vinculats a la Corona d’Arago i este esplendor, coincident en els moments de maxim predomini politic, va a quedar gravat com a impronta en les ments dels ilustrats del sigle XVIII i dels romantics de la centuria següent.

En la personalitat de la llengua valenciana, tanta importancia, si no mes, que el seu inici, te l’analisis de la seua lenta configuracio fins a arribar al seu esplendor ya en el nom clar, contundent i diafan de llengua valenciana.

L’obra d’Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Roiç de Corella, Sor Isabel de Villena o Jaume Roig acaba de conformar una llengua que, sempre, va a mantindre una personalitat diferenciada de la seua veïna catalana, clarament constatada en prou de documents escrits en els quals apareixen ben separades abdos denominacions. En lo successiu, i casi fins a hores d’ara, abdos codificacions llingüistiques seran dos llengües diferenciades, sense interferencies i propies de les seues respectives comunitats.

L’arribada de l’imprenta, la qual aten prioritariament a aspectes de difusio comercial, la codificacio que Nebrija donà al castellà, l’expansio d’esta llengua per les Indies, ademes de l’arribada a la realea d’Arago dels Trastamara i l’absencia d’un relleu generacional parell, duen a una subita decadencia de la llengua valenciana, la qual s’acarrassa en l’ambit rural, familiar i sempre popular, donant-se entre els sigles XVI i XIX un periodo obscur en el qual a penes es donen testimonis lliteraris en valencià, i abunden les llamentacions per la marginacio a la qual s’ha arribat i no tan sols pel profunt canvi politic al qual ha donat lloc la derrota d’Almansa sino, tambe, per l’indiferencia i menyspreu dels propis valencians ya des de la centuria del cinccents.

Pero no estigue “morta” mai sino que, a lo llarc dels sigles, es mantingue plenament viva en ambits para-lliteraris i en la casi totalitat de les comunitats rurals a lo llarc del Regne. Llavors apareixen les llamentacions contemplatives i els plantejaments de formules que remedien tan llamentable situacio: simple conservacio en Carles Ros, ensenyança en Manuel Sanelo, retornar als classics de Marc Antoni de Orellana i Justo Pastor 

III

LA NOSTALGIA DEL LLEMOSI

En este periodo de reflexio regionalista del sigle XVIII i tal volta al començar a sentir-se la perdua dels Furs, es constata cóm va sorgint el sentiment nostalgia d’un passat glorios, tant politica com culturalment i pren força l’entelequia de la llengua llemosina com a mit superador de la decadencia contemporanea.

El llemosi no es ya per ad aquells candorosos patriotes del sigles XVIII: Ros, Galiana, Sales, Collado, Sanelo, Orellana… nomes la llengua dels trovadors occitans a la qual donara nom Ramón Vidal en la primeria del sigle XIII, es la llengua lliteraria -“tenida por la más culta de Europa”-. (Per als catalans es, ademes, un intent d’assumir com a propi un passat cultural que consideren comu, al no poder presentar un sigle d’or especificament seu).

Mes tart, en l’arribada del romanticisme historicista de sagell frances, el mit tindra una nova referencia. Dins de l’intent del poeta provençal Frederic Mistral per conseguir l’unio lliteraria del “felibrige” (superat inclus pels intents neollatinistes -el “llatinisme”– sorgits al seu voltant), el moviment llemosi de l’ambit hispa, destrament capitanejat pel catala Víctor Balaguer, exalta el mit de la “germanor”, rapidament assumit per la practica totalitat dels poetes ratpenatistes.

Per ad este grup, el catala arriba a ser pronte no tan sols una llengua germana (“bessona” dira Palanca en uns coneguts versos) sino la germana major a la qual s’ha de seguir i a la qual s’ha d’imitar, a través dels Jocs Florals i de les associacions culturals: “Catalunya es un poble digne d’imitació” sentenciava Llombart en 1884 o (Catalunya) com dira R. Trullenque (lider de les JVR) en 1915: “Es la hermana mayor que nos señala a Valencia y a Mallorca el camino de la vida… Y además es el cerebro de España”.

Gran es el sentiment d’admiracio que estos prematurs i minoritaris intents produixen en els contats poetes valencians dels primers moments de la “Renaixença”: Llorente, Querol, Labaila, Ferrer Bigné… que arriba a la sumissio quan Querol titula les seues escassissimes composicions vernacules com a “Rimes catalanes”; pero l’identitat valenciana es manté intacta i no s’accepta la proposta dels barcelonins d’incloure tota la nova poesia vernacula dins del marc referencial catala. T. Llorente es el maxim exponent d’este sentiment diferenciador.

Possiblement, l’unic intelectual vernacul que planteja el problema des d’una visio racionalista es R. Chabás que considera el factor “mossarabista”, i –en una carta a l’alema P. Berkmans– confirma la tesis d’un romanç original i la seua posterior diferenciacio. Teories semblants sostenen J. Martí Gadea i P. Boronat, els quals insistixen en la clara divergencia.

Llavors apareix un sentiment d’autodefensa front a la pretensio anexionista catalana, perque la tactica a usar pels “renaixentistes” i despres pels nacionalistes catalans es ben senzilla: el llemosi, a pesar de ser una opcio utilisada per alguns dels seus prohoms en l’inici del moviment, no ha existit mai com a tal llengua i no passa de ser una referencia geografica, posant en aplicacio el següent silogisme: 

1ra premisa: El catala -l’antic, classic i fins a hores d’ara dit llemosi- i el contemporaneu degradat i ple de barbarismes es l’unic idioma del poble catala. 

2na premisa: El catala ha de ser el nom correcte -per a Catalunya- de lo que venia coneixent-se com a llemosi, terme que es procura desterrar com a pas previ a l’us indiscriminat del terme catala.

Ya en 1868 Victor Balaguer va dir en el consegüent cabreig de T. Llorente: “Llámesela valenciana, mallorquina o catalana, es igual, pues las tres no son sino ramas de un mismo tronco, pero nunca lemosina”. La conclusio del sofisma es que tot l’antic llemosi deu de ser nomenat –i considerat- catala.

IV

L’IMPOSICIO CATALANISTA

Pareix ser que fon Marià Aguiló -el “mestre” de Llorente i de Querol– qui parlà per primera volta de l’unitat de la llengua (en els Jocs Florals de Barcelona, 1867) encara que la teoria impositiva no fon oficialisada fins el 1er Congres Internacional de la Llengua Catalana (1906) al qual acodiren -o tenien previst acodir- algunes de les escasses personalitats i entitats del camp lliterari que teniem en Valencia com el pare Ll. Fullana, T. Llorente, R. Chabás, J. Mª Giménez Fayos i l’entitat Lo Rat Penat (representada pel catedratic Vicente Macho). Despres fon propugnada, en l’Assamblea celebrada en Valencia, en motiu del segon centenari de la batalla d’Almansa (la qual, per una atra part, provocà les ires anticatalanistes dels “blasquistes”) i posada inicialment en practica per la revista catalana “La Senyera” (1907).

A partir d’estos moments s’intensifica l’esforç normalisador dels catalans en la creacio de l’Institut d’Estudis Catalans (1911) i l’esforç per fer-se en els nostres classics, tractant d’infiltrar primer i impondre despres no tan sols el nom (en el congrés s’oficialisà la denominacio “catala” en substitucio de “llemosi”) sino tambe la normativa catalana en el Regne de Valencia. Intents que es varen vore favorits no tan sols pel favorable influix de la campanya de “Germanor”en Lo Rat Penat sino tambe per la pronta presencia d’elements pancatalanistes en el si de les entitats regionalistes, tant en Lo Rat Penat (J. Mustieles) com en les que des dels primers anys d’este sigle iniciaven la seua eclosio en el notori concurs de grups catalans i de valencians afincats en aquella regio (“Valencia Nova” i Miquel Durán i Martínez Ferrando, per eixemple); pero igualment foren reiteradament refusats per un atre grup de regionalistes, els quals havien captat la jugada (Ventura Pascual dia en 1909: “… se deu pedre la manía d’escriure en lo que malament es diu “llemosí”, que no es més que català”) i reiteradament manifestaren la seua preferencia per seguir una “via valenciana” com aconsellaria F. Martínez Martínez a Sullana quan el secretari de “Lo Rat Penat”, Jacinto Mustieles, propongue en l’entitat – en 1913- l’adopcio de les normes gramaticals que havia acabat d’aprovar l’Institut d’Estudis Catalans.

Es Fullana, qui s’ha format en les teories unitaries d’Alcover, el qui a partir d’este moment passa a liderar l’opcio purament valencianista en la publicacio, en 1915, d’un proyecte de “Normes” propiciades per Lo Rat Penat, l’elaboracio de diversos treballs gramaticals (1916) i llingüistics (1921), l’exposicio publica de les seues idees en conferencies i en la prensa (especialment en 1918) i, finalment, per la docencia duta a terme des de les aules de l’Universitat en aquella catedra de llengua valenciana instituida pel Centre de Cultura Valenciana –en l’actualitat Real Academia de Cultura Valenciana- en 1918. El P. Fullana es trobava, no obstant, a soles en la defensa i propagacio de les seues doctrines llingüistiques, no tan sols per l’oposicio que trobara davant el seu treball, sino mes be per l’indiferencia en la qual la societat en general i els politics en particular mostraren cap a la seua labor. La desvertebracio regional s’havia arribat a convertir inclus en divisio davant el tema de l’ensenyança i propagacio del valencià, i duya a l’implicacio en un doble front: l’alcalde de Valencia, Sr. Valentín, va pretendre -en agost de 1918- incloure l’ensenyança del valencià en les escoles municipals, trobant-se en l’oposicio tancada dels seus companyons de partit en el consistori. El succes fon aprofitat pel director del “Diario de Valencia”, el carliste J. Luis Martín Mengod, preguntant-se si “¿Debe imponerse el estudio del valenciano?” i responent negativament per l’escassa consideracio en la qual tenía al valencià, lo qual propicià la replica de Fullana i l’inici d’un document debat. Mes fort era encara l’enfrontament que mantenien els blasquistes des del seu diari “El Pueblo” contra les tesis catalanistes (hem de recordar, entre uns atres, l’articul “La lepra catalanista” aparegut el 13 de juny de 1907), mentres que les diatribes sorgides en el si de les entitats regionalistes es centraven mes en la lluita contra el centralisme de Madrit que en la vigorisacio del moviment naixent.

Els diversos grups valencianistes inicials tenien les idees prou clares, mantingueren l’historic i permanentment utilisat nom de valencià i posaren la prioritat en demostrar la seua condicio de llengua o idioma en rao de posseir gramatica, diccionari i lliteratura propis: “Adoptant esta distinció infalible jo proclame ben alt y ab tota solemnitat qu’el valencià es un idioma perfecte” diu F. Alcalde Vilar en 1913, i la revista “El Crit de la Muntaña” publíca esta afirmacio en el seu numero 3 (1922) i en l’articul “La llengua dels valencians”: “¿Quina es la llengua de Valencia? La resposta es ben clara: la valenciana”.

Pero tenien, en tot, camp abonat les entitats pancatalanistes en Valencia com “Valencia Nova” i la “Juventut Valencianista” l’actuacio de les quals fon intensa en els moments anteriors a la dictadura de Primo de Rivera, tant des d’entitats importades com en la colaboracio prestada a les autoctones. Entre aquelles sobreixi “La Nostra Terra”, fundada en Barcelona en 1916 en objectius expansionistes i fins totalment pancatalanistes i en actuacions vigoroses a partir de la remodelacio de la delegacio valenciana en 1921 (la qual dugueren a Bayarri a la publicacio del seu conegut alegat “El perill catala”), entre estes es pot subrallar l’humil pero decisiu esforç dut a terme pel prematurament desaparegut Vicent Tomas Marti des del seu full “El Crit de la Muntanya”.

El tema de l’unitat de la llengua tenía una atra llectura en els anys vint. Fullana i els seus seguidors defenien clarament la tesis mossarabista, impulsada per Chabás i actualisada pel catala Grandia en 1901, com a part important de l’embrio del valencià. No obstant, forts grups de pressio catalanista, seguixen defenent l’idea del llemosi com a orige del valencià, catala i mallorqui, que el llemosi era el catala i que l’unitat d’estes tres “branques” era molt mes estreta, sent simples variants d’una unica llengua: el catala, en la qual havien de convergir per a reconstruir de nou l’antiga unitat.

V

EL MIT DE L’UNITAT DE LA LENGUA 

En esta convergencia i les consegüents renuncies discreparen profundament Alcover i Fabra, resultant guanyador, en este i en lo restant d’enfrontaments, el quimic catala, qui propugnava, com a model normatiu, la parla propia de Barcelona. No obstant les seues teories convergents per lo que respecta al valencià foren molt “suaus” si les comparem en actuacions posteriors dels seus discipuls. El “mestre” recomanava paciencia en les actuacions, una certa autonomia en les decisions i un consell: buscar els origens comuns per a conseguir l’unitat perduda, en clar detriment de la nostra llengua.

El mes fidel interpret d’estes consignes fagocitaries en Valencia fon, sense cap de dubte, Carles Salvador, verdader introductor del “fabrisme” en dos accions clau per a l’evolucio del problema llingüistic en Valencia:

1er. El seu magisteri a través dels cursos per correspondencia en “El Camí” (1932), en la redaccio de manuals gramaticals en els moments de confrontacio, pacte i expansio dels anys 30, i per mig de les seues tribunes en el Centre de Cultura i la mateixa Universitat.

2on L’incardinacio de les teories de l’ Institut d’Estudis Catalans en Lo Rat Penat a través de la Gramatica de 1951 i dels cursets iniciats poc abans i que ell dirigi fins el seu falliment en 1955.

La seua labor, corroborada, ya en aquells moments, per la Gramatica de Sanchis Guarner (1950), i l’important colaboracio que dugue a terme est ultim en l’Institut d’Estudis Catalans i en la seua catedra de “valencià” en l’Universitat de Valencia en els anys 70, completant la sapa iniciada pels catedratics catalans que el precediren: Reglà, Tarradell, Giralt, Lluch…. Ha resultat decisiva en la formacio dels quadros dirigents del pancatalanisme actual.

Pero la promocio de l’idea de l’unitat estricta de la llegua no es basa nomes en les actuacions d’estos docents. Hi ha una atra via d’irrupcio mes a nivell popular i que es la que ha donat la respala necessaria ad estes actuacions minoritaries. Es tracta de l’actuacio conscienciadora duta a terme, no solament des d’instancies externes, com poden ser els grups d’exiliats catalans de la posguerra els quals actuaren preferentment des de Mexic i Argentina en Revistes tan decisives com “Pont Blau” o el decisiu soport moral, formatiu i economic prestat als grups “interns” pels intelectuals catalans o la Banca Catalana a través de l’Omnium Cultural, sino tambe per l’acceptacio sincera i desinteressada d’estes doctrines per part de la casi totalitat dels postres escritors regionalistes de la posguerra, els quals s’acostaren, una volta mes, a Catalunya buscant les possibilitats per a publicar que creïen que trobarien alli. Molts d’ells: Adlert, Casp, Almela, Úbeda o Beüt, obriren els ulls a l’hora, alarmats per l’alcanç politic que implicava lo que en un principi no era mes que una entelequia llingüistica, francament esglayats per la presentida anexio del “Païs Valencià” dins dels quimerics “Països Catalans”; pero no hi ha dubte que des de la posguerra i, especialment, des de les campanyes dels primers anys de la decada dels xixanta, quan l’idea de la “unitat de la llengua” es fa francament visible en la seua nuea conceptual.

Des d’aquell nostalgic terme “llemosi” els qual fon rescatat pels ilustrats del sigle XVIII i feren reverdir els nostres romantics “renaixentistes”, fins el “parlem catala” dels anys xixanta a penes ha transcorregut un sigle; mes han fet falta moltes insinuacions, pressions, negligencies i recompenses per a que la transicio es poguera produir.

Nomes han passat unes decades des de la desaparicio de P. Fabra, C. Salvador o Sanchis Guarner; estos habitualment usaren el terme “valencià” per a la nostra llengua, no obstant el seu plantejament, mes comercial i politic que gramatical, d’intentar impondre un nou mit: el de l’ “unitat de la llengua” trencada i seccionada, segons les seues teories, per la reaccio airada, pero pacifica, d’un poble que tan sols preten conservar lo que sempre ha tingut per seu: la llengua valenciana. Hui, ya declaren, sens ambages, que els valencians parlem catala.

La pretensio de convertir l’utopica ensenyança del “llemosi”, que manifestaren els nostres romantics “renaixentistes”, en doctrina unitaria del catala, per mijos politics i actuacions educatives, no es mes que un frau que està imponent-se per la força del poder, vestint-lo d’un pretes caracter cientific, absent en tota la seua genesis i evolucio.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *